Impressions

 

En front de l’obra Impressions de Justin Bartels, sento un neguit, un neguit envers la condició de vestir. 


El que veig és clarament un cos, un cos desvestit, carent de cobriment pero marcat per l’us d’aquest. El que em genera aquesta percepció és el que apareix en la seva pell, els vestigis que ha deixat el vestir. 


El cos vestit es troba emmotllat per el vestir. Aquest emmotllar-se esdevé una adaptació del cos al vestit. La pell és l'òrgan que es veu afectat per aquest fet, ja que cobreix la superfície del cos i roman en contacte directe amb la peça de roba. L’esdeveniment del vestir queda reflectit en la pell.


La roba, confeccionada a partir de diferents peces de teixit, deixa en el seu ús una sèrie de empremtes en el nostre cos que generalment passen desapercebudes. Les unions d'aquestes peces són les costures. El vestit, compost per diferents costures, modifica el cos subtilment. Tan subtilment, que si aquest contacte no ens genera algun tipus de molèstia, generalment, no el percebem.


Davant d'aquestes imatges, el contacte entre el cos i la peça de vestir es fa perceptible. El vestir apareix i ho fa de manera prou nítida en el cos despullat. Un fet observable però condicionat per la temporalitat que el porta a la seva desaparició i de nou a la nuesa. A causa de l'opacitat de les peces d'indumentària aquest contacte no és perceptible visualment. En les imatges podem observar una serie d’empremtes: deixar empremta o no en el cos està accionat per la peça de roba. Les empremtes són en diferents graus les que permeten observar l’esdeveniment del cos vestit.


Segons el lloc on estigui situada una peça és més fàcil que quedi constància del seu ús. Per exemple: els sostenidors estan en contacte amb la part de les costelles on es recolza el pes del mateix i aquesta pressió inevitablement genera una força emmotlladora. D'altra banda, hem de tenir en compte també que vestim amb capes, que també influeixen el l’adaptació de les peçes al cos. La roba interior resta més prop del cos de la que ho fa un abric, de la mateixa manera que rep pressió el sostenidor pel mateix pes del pit, la resta de roba interior rep la pressió de les capes de roba exterior sent així més condicionada a deixar la seva petjada.


La cotilla és l'exemple més clar del que significa emmotllar el cos a causa de pròpia capacitat de la peça de regular la pressió que pot exercir. El seu patronatge molt més complex que altres peces, requereix moltes costures i de l’incorporació de balenes per donar-li rigidesa, la qual que fa que mantingui la seva estructura i accioni una força emmotlladora sobre el cos. Aquesta pressió i la presencia de costures interiors fan que l’aparició de la cotilla en la pell sigui més nítida, definida, i per tant similar a la peça original. 



"L'emoció s'apodera poderosament de nosaltres davant d'algunes imatges en què, en certa manera -però en un temps cada vegada menys diferit-, som els espectadors d'un naufragi. [...] Gilles Deleuze ho enuncia d'una manera molt senzilla: l'emoció no diu 'jo'. [...] s'està fora de si. l'emoció no és ordre del jo sinó de l'esdeveniment. És molt difícil captar un esdeveniment, però no crec que aquesta captació impliqui la primera persona. Caldria recórrer més aviat, com Maurice Blanchot, a la tercera persona, quan diu que hi ha més intensitat en l'oració 'ell pateix' que a 'jo pateixo'".[1](Didi-Huberman 2015, 375)

 

Aquesta emoció d’empatia envers les imatges és la mateixa que a mi em genera un neguit al visualitzar l’obra de Justin Bartels i em fa pensar que reflectir-se és una condició necessària i vinculant per captar l’esdeveniment del vestir.


Les emocions vehiculen un llenguatge més poderós del que ho fa la paraula. És així com podem veure més enllà d’una imatge i ser capaços de veure el cos a través del vestit com es la intenció d’aquesta investigació, o veure més enllà d’una empremta i observar una impressió com mostra Justin Bartels en la seva fotografia.





[1] Traducció pròpia




Referències


Didi-Huberman, G., 2015. Falenas, Ensayos Sobre La Aparición. Santander: Asociación Shangrila Textos Aparte.


L'esdeveniment del cos vestit: L'empremta


Quan ens desprenem de la roba, al despullar-nos, queden marques a la pell. Aquestes marques, les empremtes, fan perceptible d'alguna manera que el cos està condicionat per un agent extern i el modifica en diferents graus, l'esdeveniment del cos vestit ho evidencia.

 

Què és, o què podria ser, llavors, dit sobre l'esdeveniment? Podem dir que l'esdeveniment és de l'ordre de l'aparèixer. És allò que succeint ocupa un lloc en l'espai de manera que inaugura una temporalitat, una forma, un món, una veritat. El que no era, ara és. L'impossible es fa possible de si, indiferent de la lleis d'aparèixer que fins ara existien en la situació on irromp[1]. (Guerra 2017,74)

 

És llavors l'esdeveniment un desencadenant? Com bé comenta Luis Guerra, l'esdeveniment irromp en una situació, la canvia, descobreix una nova visió. Per tant, l'esdeveniment del vestir, en forma d'empremta, desvetlla un cos que es veu alterat, modificat, condicionat.  Un cos que es veu exposat al cobriment, el qual impossibilita la seva visualització.

 

Aquest fet em genera noves preguntes. És necessària l'aparició de marques en la pell per visualitzar el cos vestit? Com es poden generar dispositius per visualitzar aquest esdeveniment mentre vestim?

 

L'aparició de les marques a la pell és clau per a la percepció del vestir en el cos a causa de l'opacitat del teixit, per tant el seu descobriment fa visible que aquest cos roman condicionat. La duració d'aquest fenomen un cop despullats és extraordinàriament breu, les marques desapareixen amb facilitat, tot i que la seva aparició també és deguda al fet que el contacte entre la peça i el cos és prolongat. El patronatge, el tipus de teixit i la seva confecció també tenen a veure en la seva aparició. L'aparició del vestir sobre la pell està relacionada amb la temporalitat, l'adaptació i l'opacitat.

 

Per fer el vestir visible, per visualitzar el seu esdeveniment mentre es vesteix. He dissenyat, com a part d’aquest projecte de recerca, peces d'indumentària tenint en compte quin són els condicionants que no permeten que aquest sigui visible mentre vestim, és a dir, l'opacitat. D'altra banda, he mantingut la temporalitat i l'adaptació o inclús l’he incrementat. L'empremta llavors, no es essencial per veure com vestim, ja que si podem veure el contacte entre la peça i el cos podrem apreciar com el vestir modifica el cos. L'empremta passa a ser un vestigi del vestir sobre el cos, un solc en la pell, que representa el buidatge d'un motlle.

 

L'esdeveniment del cos vestit, és allò que succeeix mentre vestim, és el contacte, és l'arruga i la pell comprimida, són els porus de la pell tapats per la tela, són els pèls fregant les fibres del teixit i les costures clavant-se en la carn. Possibilitar l'evidència d’aquest esdeveniment és l’objectiu principal de la investigació.

 

[1] Traducció pròpia.




Referències

Guerra, Luis. 2017. De La Inexistencia Del Arte. 1st ed. Brumaria.

 

 

Temporalitat en el cos vestit.

 

 

Vestir és un fet que tenim tan incorporat en la nostra rutina que no es sol reflexionar sobre el temps que ocupem mentre vestim, és a dir, que no s'acostuma a pensar sobre el fet que passem quasi vint-i-quatre hores al dia vestits.

 

Durant aquest temps el cos es veu sotmès a diferents factors relacionats amb la materialitat del teixit i el disseny de la peça. En qualsevol cas, el temps que ocupi una peça amb contacte amb el cos incrementa o disminueix la seva percepció. Per exemple, una cotilla està dissenyada de tal manera que les seves costures, varetes i teixit es claven en la pell, per tant a més es prolongui el seu ús més incrementarà la seva percepció. D'altra banda,  és bastant probable que amb uns leggins de cotó i polièster encara que es prolongui el seu ús siguin menys perceptibles. Això és degut a la seva elasticitat que fa que s’adaptin al cos, i per tant, no el modelen.

 

El temps és un dels condicionants més importants per a l'aparició del cos vestit. Quan vestim quotidianament no ens adonem de moltes coses a causa de l'opacitat dels teixits. En cas de poder fer-ho, la temporalitat ens permetria veure la transpirabilitat de la peça, o pel contrari, la mancança de transpirabilitat. Veuríem com s'entela el teixit pel canvi de temperatura amb el cos, o a la inversa. Si existís una llana transparent, podríem veure com el cos es pot incrementar la temperatura gràcies a aquesta.

 

El temps és el factor necessari per a l'aparició, és el que permet observar el cos desvestit. Les empremtes que deixa la roba en el cos. El temps fa sensible el contacte. El contacte esdevé en una fracció de temps i la seva prolongació fa d'aquest temps un condicionant per l'aparició del cos vestit.

 

 

Figura 1. Il·lustració de l’esquelet d’una dona abans i després de l'ús de la cotilla. Abans de Witkowsky 1898, després de Von Soemmering 1793.

 

En el cas de la cotilla, la peça no només s'adapta al cos, a més a més, l'emmotlla i el modifica si el seu ús és prolongat. La cotilla és una peça d'indumentària que té la capacitat de pressionar el cos fins a canviar la seva forma. El mecanisme que permet regular la pressió de la cotilla és el seu tancament, compost per ullets i cinta, que ajusten la peça al tronc incrementant la pressió en el centre de la cintura. La pressió que exerceix una peça sobre el cos fa que l’adaptació d’aquesta sigui més o menys sensible a la seva visualització sobre el cos.

 

 

 

 

Referències

 

Ewers-Schultz, Ina, Magdalena Holzhey, Friederike Berger, Christian Brandstätter, Burcu Dogramaci, Isa Fleischmann-Heck, and Inga Ganzer. 2018. Tailored for freedom. Krefeld: HIRMER.

 

Steele, Valerie. 2007. The Corset. New Haven, Conn.: Yale University Press.

Adaptació al cos vestit.

 

Les costures són les unions que permeten confeccionar una peça de roba. Una costura està formada per l'entrellaçament d'un o diversos fils sobre una o varies peces de teixit. Per la confecció d'una peça es poden utilitzar diferents tipus de costures; per una banda tenim les manuals com són el punt enrere, la costura francesa o la puntada invisible. D'altra banda, tenim les costures a màquina. Hi ha diferents tipus de màquines segons el teixit i l'acabat que vulguem donar a la costura. Alguns exemples són la màquina de punt, de plana i l'overlock. També hi ha costures decoratives.

 

Les costures principalment serveixen per unir i donar volum a la peça de roba. Segons el volum que adquireixi la peça, aquesta, que està en contacte directe amb la pell, funciona a mode de motlle. Les costures ajuden a la generació d'una funda pel cos, el que anomenem una peça d'indumentària.

 

Perquè podem vestir les peces han de tenir una obertura. Aquesta obertura permet introduir en propi cos dintre del vestit i adaptar-lo. Una vegada ens hem vestit i hi ha algunes obertures que s’han de tancar, hi ha moltes maneres de fer-ho, tot dependrà de si és un teixit elàstic o un teixit rígid.

 

Els teixits elàstics permeten treballar amb un tipus de patró més petit, i estalviar grans quantitats de teixit. A la vegada, a causa de les seves qualitats, només tenen les obertures que són necessàries per encabir les extremitats, ja que gràcies a la seva elasticitat es poden estirar adaptant-se al cos. D'altra banda, els teixits rígids requereixen obligatòriament d'obertura. Algunes es cobreixen de cremalleres que permeten tancar la peça de la manera més ràpida. Altres s'ajuden de botons i traus, que permeten a la vegada donar a la peça un acabat diferent. I d'altra banda tenim tancament alternatius, o de pressió. Com és el cas de la cotilla.

 

La cotilla és una peça d'indumentària que s'ha utilitzat al llarg de la història no sols per adaptar el cos (tradicionalment el de la dona) sinó per a modelar-lo. La cotilla és una peça de roba interior femenina que va ser portada des del segle XVI al segle XX, reforçada amb barnilles i destinada a modelar el bust tot seguint criteris estètics de la moda. Essencialment té dos efectes: per una banda afinar la cintura, d'altra sostenir el pit.

 

A principis de segle, en el context de la reforma de la roba, es van dur a terme una sèrie d'estudis fotogràfics del cos nu de la dona. Carl Heinrich Stratz, un prestigiós ginecòleg diagnostica diferents modificacions de l'estructura òssia del cos i també parla de l'aparició de “lace furrows” o solcs que deixa l'encaix en la pell (Ewers-Schultz et al. 2018, 162). La cotilla va ser la primera peça d'indumentària que va ser estudiada mèdicament, degut a la modificació dràstica que pot causar en l'estructura del cos. La cotilla està estrictament relacionat amb l'opressió del cos femení (Steele 2007, 69). A causa de la seva pròpia capacitat de regular la pressió que la vestimenta exerceix sobre el cos, és sens dubte una peça fonamental a tractar quan parlem d'adaptació. A més a més, el seu patronatge, requereix de moltes costures i de la incorporació de balenes i diferents teixits per donar-li rigidesa.

 

 

 

 

 

 

 

Opacitat en el cos vestit.

 

L’opacitat que té el teixit no permet veure el nostre cos mentre vestim. El teixit està compost de filatures, aquestes es poden diferenciar entre “ordit” i “trama” i solen estar distribuïdes de manera que s'entrellacen amb vertical i horitzontal respectivament. Les filatures que componen el teixit són opaques i per tant aquest també ho és.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Figura 1. Esquema de la distribució de les filatures del teixit.

 

Les filatures determinen les qualitats físiques del teixit, és a dir, la seva composició. Per exemple, els pantalons texans solen estar compostos per cotó. Si aquestes fibres de cotó, a l'hora de generar el fil, són mesclades amb elastà i adquiriran una qualitat física diferent. En el cas d'una composició 60% de cotó i 40% d'elastà, obtindríem un teixit amb una qualitat física elàstica. Aquesta qualitat permet elaborar un tipus de patró concret diferent d'un teixit amb menys elasticitat.

 

El mateix passa amb l'opacitat. L'opacitat d'un teixit determina el seu ús. Avui dia, podem dir que la majoria de gent vesteix de manera que manté el seu cos no-visible. Tot i que recentment està cada cop més acceptat l'ús de peces amb transparències aquestes no solen ser d'ús diari. Tenim teixits semitransparents de molts tipus com la gassa, l’organdí i tul.

 

De la mateixa manera que passa amb l'elasticitat, l'opacitat determina l'ús de cada teixit. El tul per exemple s'utilitza per a la confecció de vestits de núvia o també s'utilitza per a la confecció de peces de llenceria on la transparència no sembla ser un problema. Els teixits completament transparents no existeixen, ja que anomenar a un suport de plana teixit requereix el seu compliment amb la composició d'ordit i trama. El plàstic es pot produir de manera que reprodueixi la superfície d'un teixit però en canvi les seves qualitats físiques sósn completament diferents, per tant, els teixits poden ser materials però el plàstic no és un teixit. D'altra banda, la transparència del plàstic, permet observar com interacciona el cos amb el vestit, això és el que el fa el material ideal per aquesta investigació.

 

L’opacitat és el condicionant més important a treballar des del disseny i patronatge de les peces d'indumentària per poder crear possibilitats de visualització sobre com el cos es veu condicionat per el vestir.

Nocions de cos

 

Durant la meva estada a Konvent[1], he realitzat una pràctica que consisteix a habitar diferents temporalitats el que jo he anomenat nocions de cos: el cos nu, el cos vestit i el cos despullat. Les pràctiques consisteixen a enregistrar la meva experiència amb escrits i fotografia a mode de construcció narrativa de l'experiència. L'espai on es va dur a terme aquesta pràctica va ser adaptat a la pràctica canviant la seva funcionalitat, convertint-lo en un espai de reflexió, literalment. L'habitació va ser coberta, en la mesura del que era econòmicament viable, per miralls que van permetre reflectir-me en ells mentre observava i escrivia sobre el cos.

 

Aquest text és una aproximació a tres conceptes de cos. El cos nu, el cos vestit i el cos despullat.

 

Parlem del cos nu quan ens referim al cos en el seu estat natural. El nostre primer contacte amb l'exterior al moment de néixer és amb la nuesa. El cos nu és el que no està condicionat pel cobriment, és el cos previ al vestit o bé un cos que prèviament despullat ha deixat de requerir el vestir.

 

El cos vestit és aquell que roman cobert per alguna peça de roba. La noció de cos s'amplia en contacte amb la roba. Ens oblidem de què vestim i la nostra percepció incorpora el vestit al cos. És així com, per mitjà de tacte percebem la cadira quan seiem en canvi el que realment sentim és el contacte del nostre pantaló. La consciència del cos vestit desapareix.

 

En contraposició al cos vestit trobem el cos despullat. El cos despullat és aquell que està marcat per el vestir. En un sentit físic i metafòric. L'origen de la paraula despullar prové del llatí despoliare (saquejar, robar) format a partir de de/spoliare que significa prendre, des-prendre’s . Avui dia el seu significat segueix estant lligat a la carència. Despullar-se és desprendre's de la roba, fent així del cos despullat un cos incomplet, mancat de roba, marcat per el vestir.

 

Els següents textos són extrets de la meva pròpia experiència.

 

 


[1]Konvent és un espai creatiu que dóna vida al patrimoni industrial en desús. És un antic convent de monges convertit en un laboratori experimental tant a nivell personal com artístic on hi conflueixen projectes molt diversos, especialment els que no tenen cabuda en el marc cultural institucional. https://konventzero.com/Residencies  Durant el mes de Juny del 2020 vaig fer una residencia becada de dues setmanes per dur a terme part del meu projecte de investigació.

Procés de producció.

Reflectir-se, el cos vestit.

 

Seguda en aquesta cadira em miro. I veig com el meu cos roman cobert. Em miro a la cara, i no em sento pas incomoda. Quan em veig vestida em veig amb normalitat. Que es veurem amb normalitat? És no percebre ninguna cosa fora del corrent en el meu aspecte, el vestir esta tan incorporat en la meva quotidianitat que passa desapercebut per la meva pròpia noció de corporeïtat.

 

Inspiro i expiro, he de forçar aquesta respiració per sentir el vestir, sentir com el sostenidor se'm clava a les costelles. I he de concentrar-me i pensar amb una part del cos concreta per sentir com la costura del pantaló em fa pressió. Tot és més fàcil si tanco els ulls. Amb els ulls tancats no veig el vestir, sento el cos vestit. Puc percebre la diferència de temperatura entre les meves mans i el meu tronc. Puc sentir el batec del meu cor a través de la pressió que exerceixen les meves sabates sobre el peu.

 

Obro els ulls i torno a fixar la meva mirada en el mirall, intento imaginar com es veuria el meu cos si les peces que vesteixo m'ho permetessin. Habitant el cos vestit me'n adono que el vestir transforma la percepció del cos. La seva visualització és el que m'interessa. Com el vestir condiciona la imatge del propi cos.

Reflectir-se, el cos despullat.

 

Davant de la meva imatge al mirall m'observo. Se'm fa incòmode pensar amb la meva situació. No sé com evitar pensar en cobrir-me com un acte de pudor. Em costa estar relaxada.

 

En desprendre'm de la roba sento com la meva percepció del cos canvia. A més a més de sentir els canvis físics, sento l'absència de la peça de vestir. La carència de cobriment provoca que el meu cos instauri un estat d'alerta.

 

Si em miro en el mirall, he de fer un esforç per centrar-me en el moment que estic vivint, em perdo en els detalls de la meva cara o em centro en part concretes del cos. És com si la meva ment estigués entrenada per evitar veure el cos completament. Sense adonar-me les meves mans intenten cobrir els meus òrgans més sexuals i tendeixo a tocar-me els cabells. Les textures es fan més sensibles a la pell. Sento el contacte amb la cadira.

 

Quan em miro, no veig el meu cos. Sé que hi és present, però físicament no és possible observar com el meu cos vesteix. Aquesta impossibilitat m'incomoda. El cos vestit està extremadament unit a la nostra percepció de la normalitat del cos.

 

Habito el cos despullat, observo les marques que han quedat sobre la meva pell. En elles es percep aquest buit, que s'ha creat amb el contacte amb el vestir. Les empremtes que ha deixat el vestir en el cos fan perceptible la seva existència, la seva mancança.

 

Reflectir-se, el cos nu.

 

Quan el meu cos roman exposat, sense roba durant un temps, visc el nu. La meva pell lliure de qualsevol vestigi o marca no em causa cap incomoditat. No tinc una necessitat de pensar en el vestir. De fet penso amb caminar.

 

Camino, camino per aquest petit espai i no penso amb observar-me. Sento la temperatura de l'aire, la frescor cala als meus ossos. Quan camino noto la pressió que causa el meu pes a la planta dels peus. Sento com els meus braços pesen, com la meva pell toca la meva pell. Tot és més tangible però de manera molt més inconscient.

 

Toco el mirall. Toco la cadira. Toco la paret. Sembla que el tacte és el sentit que més neutralitzat queda quan vestim, tot és diferent de com ho he sentit abans. Em paro enfront del mirall i per primer cop em veig. Em sento diferent de quan m'havia despullat.

 

Sento llibertat. Quan em miro al mirall em veig a mi. Veig els meus ulls, les mans, el melic, veig el meu cos, veig el nu. Sento que puc viure sense cobrir-me, i tot i que sóc conscient que, a causa de la meva educació i el context històric on visc ho he de fer, no sento la necessitat psicològica de fer-ho. Habito el nu.

Fes clic sobre la imatge per veure la fitxa tècnica.

Fes clic sobre la imatge per veure la fitxa tècnica.

Fes clic sobre la imatge per veure la fitxa tècnica.