Reflectir-se, reconèixer el cos vestit a través de la imatge
Emmirallar-se
Un reflex és el rebot de la llum sobre una superfície que no és capaç d'absorbir-la. Gràcies a la reflexió de la llum som capaços de veure els objectes del món. Quan la llum es reflexa sobre el nostre cos fa visible la seva superfície, és a dir, aquesta llum que rebota sobre el nostre cos genera un altre reflex. Aquest segon reflex pot anar a parar sobre una superfície amb qualitats reflectants com per exemple un mirall, la superfície de l'aigua o una superfície molt brillant. La imatge esdevé sobre una superfície.
En el mirall es revela la pròpia corporeïtat captada des de l'exterior, i la seva percepció, la seva acceptació o el seu rebuig tenen un paper fonamental en el procés de formació d'un mateix. La certesa de l'ésser és possible a través de la consciència del jo, a través de la consciència que la meva existència és corporal i que el cos és la forma de la meva aparença i no puc distanciar-me d'aquest perquè constitueix el meu propi ésser[1]. (Squicciarino 2003, 140)
El mirall és un artefacte que permet contemplar la nostra imatge. El que veiem a l’observar un objecte en un mirall és la imatge invertida horitzontalment d’aquest. En el tercer llibre de les Metamorfosis d'Ovidi (2019) podem llegir el mite de Narcís. Narcís era un jove que es va quedar encisat amb la seva pròpia imatge al observar-la per primer cop sobre la superfície de l’aigua d’un rierol. Al veure la seva imatge no va saber reconèixer-se en ella y degut aquest fet va romandre emmirallat amb la seva imatge a la vora del rierol fins que va morir. Emmirallar-se és com s’anomena el fet d'observar el propi cos en un mirall, observar-se en la imatge reflectida. Quan ens observem en el mirall el que veiem és el nostre cos i això succeeix gràcies al reconeixement. El reconeixement és important perquè permet percebre aquesta imatge com a pròpia.
Quan reconeixem el nostre cos per primer cop sobre un mirall canvia la perspectiva que tenim sobre aquest. Jacques Lacan a Le stade du miroir comme formateur de la fonction du je,telle qu'elle nous est révélée dans l'expérience psychanalytiqueexplica que “l'estadi del mirall” és una fase del desenvolupament psicològic en la qual un ésser es troba per primera vegada capacitat per percebre, o més exactament, identificar la seva imatge corporal completa al mirall. En aquesta fase, es desenvoluparia la consciència del jo. Que es desenvolupi la consciència del jo és rellevant per què permet identificar un cos com a propi. Quan ens trobem davant d'un mirall prenem consciència de la nostra corporeïtat. Reconèixer-se és una capacitat essencial per conèixer-se, és a dir, que per reconèixer una imatge reflectida com el propi cos i per reconèixer la pròpia corporalitat s'ha de desenvolupar aquesta habilitat cognitiva.
Enfront d'un mirall es visualitza el propi cos i en la superfície d'aquest es projecta una imatge. En aquesta imatge es difumina la materialitat de l'objecte (mirall) amb la percepció del subjecte, és a dir, que el que s'observa no és el mirall, sinó la imatge en qualitat d'aparició del jo.
Aquell que mira totes les coses que l'envolten, que es converteixen com les seves prolongacions en part de si, pot mirar-se a si mateix veient, per exemple, en un mirall. És a més visible, sensible per a si mateix. Per això el cos humà no és una suma de les seves parts, només existeix quan entre vident i visible, entre tocant i tocat, entre un ull i l'altre, entre la mà i la mà, es fa un encreuament que il·lumina el sentir sensible. (Merleau-Ponty 1962, 13)
Segons les paraules de Merleau-Ponty és possible que es generi un emmirallament per part del subjecte amb els objectes que l'envolten. De la mateixa manera que ens reflectim davant un mirall i prenem consciència que la imatge que es reflecteix és la pròpia, pot succeir que davant de certs objectes es produeixi un fenomen similar. Per tant, emmirallar-se amb un objecte es podria entendre com un tipus de reconeixement que permet a l'observador adquirir cert reconeixement enfront de l'objecte que percep.
Podem dir llavors, que al visualitzar una imatge som capaços de percebre-la com a pròpia, com un reflex. L’emmirallament esdevé per part del subjecte que té la capacitat de reconèixer. La agència que té la imatge com a dispositiu és la clau per que es dugui a terme aquest trobament.
La imatge com a dispositiu
Veure suposa la distància, la decisió que separa, el poder de no estar en contacte i d'evitar la confusió en el contacte. Veure vol dir que, però, aquesta separació es va convertir en la trobada. Però, què passa quan el que es veu, encara que sigui a distància sembla tocar-nos amb un contacte sorprenent, quan la manera de veure és una espècie de tacte, quan veure és un contacte a distància? [...] Llavors, la mirada és arrossegada, absorbida en un moviment immòbil i un fons sense profunditat. El que ens és donat per un contacte a distància és la imatge, i la fascinació és la passió de la imatge. [...] Per tant, veure és aprehendre immediatament a distància .. immediatament a distància i per la distància. Veure és servir-se de separació, no com a mediadora, sinó com a mitjà d'immediatesa, com in-mediadora [...] La fascinació es produeix quan, lluny d'aprehendre a distància, som confiscats per la distància, assetjats per ella... " (Didi-Huberman 2015, 259)
Aquest tacte que es converteix en contacte del que parla Didi-Huberman es produeix en el mirar. Les imatges ens miren i enfront d'algunes és impossible no retornar la mirada de la mateixa manera que ho fem al mirar-nos en un mirall. El contacte és un trobament, un trobament entre aquell que mira i el que la imatge és capaç de transmetre. La imatge, i en aquest cas més concretament la imatge de la fotografia, obre camps d’intel·ligibilitat, és a dir, que fa accessible una nova condició visual a aquell que la contempla.
La fotografia no pretén agradar i suggerir, sinó oferir una experiència i un ensenyament". Així, el que admira Benjamin en el treball fotogràfic d'Agret no és altra cosa que la seva capacitat fenomenològica per a "oferir una experiència i ensenyament" en la mateixa mesura que "desmaquilla la realitat": marca fonamental "d'autenticitat", deguda a una "extraordinària facultat de fondre en les coses". Però què vol dir fondre en les coses? Sens dubte estar en el lloc. Veure sabent que un és mirat, és afectat, que està implicat. I encara més: quedar-se, romandre, viure durant un temps en aquesta mirada, en aquesta implicació. Convertir aquesta durada en una experiència. Després, fer d'aquesta experiència una forma, desplegar una obra visual. Al final del seu article, Benjamin proposa una eina teòrica molt senzilla i molt adequada per a classificar aquesta manera "d'oferir una experiència i un ensenyament", com diu, des del simple "reportatge" quan no és més que una visita passatgera, frec de realitat, per espectacular que sigui aquest frec: "no sempre s'aconseguirà eludir les implicacions implícites en l'autenticitat de la fotografia com la pràctica del reportatge, els clixés visuals no tenen un altre efecte que suscitar per associació clixés lingüístics en l'espectador.
Benjamin crida a això un analfabetisme de la imatge: Si el que mires no provoca en tu més que clixés lingüístics, llavors estàs davant d'un clixé visual, i no davant d'una experiència fotogràfica. Per contra, si et trobes davant semblant experiència, la llegibilitat de les imatges ja no serà evident, ja que els seus clixés, els seus hàbits: suposarà primer la suspensió, la mudesa provisional davant un objecte visual que et deixa desconcertat, desposseït de la teva capacitat per donar-li un sentit, fins i tot per descriure-; després, s'imposarà la construcció d'aquest silenci en un treball de llenguatge capaç de dur a terme una crítica dels seus propis clixés. Una imatge ben mirada seria, doncs, una imatge que ha sabut desconcertar, i després renovar el nostre llenguatge i, per tant, el nostre pensament. (Didi-Huberman 2015, 366)
L'agència de la imatge fotogràfica permet la generació d’aquest tipus de llenguatge que no està limitat per el clixés lingüístics. Les imatges van més enllà de la seva pròpia materialitat, són agents actius per a la generació de coneixement. Podem dir llavors, que en front de certes imatges, més allà d’observar som capaços de veure. Es tracta d'una afectació del subjecte observador a través de l'objecte.
Una fotografia pot ser visualitzada com a el propi cos de la mateixa manera que la imatge que observem en un mirall. Quan es produeix una afectació per part del subjecte que permet reconfigurar la seva visió i captar l'agència de la imatge en un context concret, en aquest cas en com el cos es veu condicionat pel vestir, parlem de la imatge com un dispositiu reflectant. Aleshores, podem dir que una imatge es converteix en un dispositiu reflectant quan succeeix aquesta afectació, és a dir, que el subjecte és capaç de reconèixer-se en la imatge de la mateixa manera que ho faria en front d’un mirall.
Reflectir-se, reconèixer el propi cos vestit.
Vestim. Ho fem per moltes raons — socials, psicològiques, polítiques —Tots vestim. Cadascú ho fa per motius diferents, però tots vestim cada dia. Aquesta investigació pretén explorar com el vestit afecta la presencia fenomenal del meu propi cos. Mostrar com el cos es veu condicionat a través del vestit. El cos vestit es troba emmotllat per el vestir. Aquest emmotllar-se esdevé una adaptació del cos al vestit. La pell és l'òrgan que es veu afectat per aquest fet, ja que cobreix la superfície del cos i roman en contacte directe amb la peça de roba. Les costures, les capes, l'opacitat, la temporalitat o la pressió són elements que especifiquen i possibiliten el condicionament del cos per el vestir. Aquests elements han estat explorats en aquest treball mitjançant diferents pràctiques; la fotografia, el disseny (Patronatge i confecció) i textos reflexius que inclouen una pràctica que consisteix en habitar diferents nocions de cos.
Aquesta investigació es mostra a través d'una constel·lació d'artefactes estètics, conseqüentment es formula com una investigació estètica i per això es presenta en el context de la investigació artística en la plataforma del Research Catalogue (RC). Cada artefacte és un agent per la generació de coneixement i està disposat de manera relacional entre la resta d'artefactes per generar una constel·lació. Al RC es troben linkats de manera que sempre podem retornar a aquest text d'origen o ens podem desplaçar creant nous recorreguts.
D'aquesta manera, la investigació es realitza a través de la pràctica i es desenvolupa en el marc de l'experiència. Es creen dispositius estètics que permeten adreçar la pregunta de recerca i possibilitar respostes. Accedir a través de la imatge i observar la manera en la que el vestit condiciona el meu cos és possible per les dues agències constitutives d’aquest fenomen. Per una banda, la capacitat de la imatge com a materia de reflexar aquest cos, i d’altra banda, per la meva capacitat de reconèixer el cos de la imatge com a propi.
Hi ha una realitat imperceptible per als que miren però no saben veure. Un camí que es pot recórrer per reconfigurar la visió. Un alenada cap a una metamorfosi interna.
Referències
Didi-Huberman, G., 2015. Falenas, Ensayos Sobre La Aparición. Santander: Asociación Shangrila Textos Aparte.
Merleau-Ponty, Maurice. 1993. Fenomenología De La Percepción. Barcelona: Planeta-Agostini.
Lacan, Jacques.1966. Le stade du miroir comme formateur de la fonction du je,telle qu'elle nous est révélée dans l'expérience psychanalytique. Paris: Seuil.
Ovidio, y Antonio Ruiz de Elvira. 2019. Metamorfosis. Volumen III (Libros XI-XV) (4A. Ed.). Madrid: Editorial CSIC Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Squicciarino, Nicola. 2003. El Vestido Habla. Madrid: Cátedra.